dijous, 3 de setembre de 2009

Els dies són únics


El temps avança cap a "enlloc"/ El tiempo avanza hacia ninguna parte.

Això he pensat després de llegir un post del blog que segueixo "El Malentendido", de Ricardo. Ell parla d'una canço de Calamaro (el qual, per cert, detesto) que diu que "el tiempo es muy poco". En això estaria d'acord amb ell.


A mi pensar en aquesta brevetat de tot, i finsitot constatar-la sovint, m'agrada. És el que realment posa les pil.les, el fet de veure clar que això, des del mateix moment que va començar, es pot acabar. Que la vida és finita i no va amb contemplacions. Que cada petita cosa bona és immensa si penses en les moltes males notícies que podries estar rebent.


Donar gràcies llavors, per mi, no és un acte ingenu o forçat sinó quelcom que si tinguéssim més humiltat, menys ambicions, més saber valorar, brollaria de dins i faríem gairebé constantment. Això i assaborir els dies com una bona presa de deliciosa xocolata negra al paladar....

Ja ho he dit.

Imatge de Mónica Lowenberg, "Pensando en ti"