dimecres, 18 de febrer de 2009


Passo per moments de moltes exigències i reptes cap a mi des del meu voltant. A la feina, a casa, com a mare i parella, estar allà i en ocasions haver d'ajudar a resoldre temes que són complicats, delicats,...


I les cames se m'afruixen, a moments m'ensorro, altres torno a flote més serena que en altres èpoques.


I voldria fondre'm, marxar hores com abans, en un cop de moto, o amb un dia fora de Barcelona ...tornava com nova. I ara com ha canviat tot. Per molt racional que es sigui: jo ho vaig triar així..etc qui no coneix l'enyor o la fluixera?


No canviaria una coma de la meva realitat personal, ara bé: quan flaquejava abans res anava més enllà de mi mateixa, si jo estava "pa dentro" no hi havia qui m'ho notava i s'ho feia seu, ara hi ha cert "efecte domino" en situacions fora de casa , etc. I hi ha una petita que si estic sèria i callada ella també nota, reclama i fa les mil i una per atraure la meva atenció.

Positivament , això sí: Quan ella em dedica un somriure o una carícia -a vegades són d'aquelles que "de tant que t'estimo t'abonyego" jeje-
em desfaig i se'm passa tot de cop.

I cada situació que posa contra les cordes també és la que segurament més ensenyarà.


*El quadre és de Picasso.

2 comentaris:

anna ha dit...

Com ens cambia la vida, i ens ofega a vegada els seus camins, pero com tu dius sempre i ha la llum al final i axo a la fi es l'important....

Ju ha dit...

Sí Anna: un dia tot és negre, el següent tot pot haver canviat a millor...que així sigui!!
Gràcies per escriure per aquí, petons