M'agradaria dir-te tant sense obrir la boca... Acariciar-te sense a penes tocar-te,
cantar-te amb un xiuxiueig que només tu percebessis, a cau d'orella.
Acaronar els teus cabells i fer-te saber l'important que ets, sense mots, amb cada fet i cada part del meu cos, amb una mirada, un somriure, una clucada d'ulls....Et transmetria el més bell del racó més amagat, més feréstec del meu cor.Que aquest sigui només l'inici del llarg i frondós camí cap a una eterna carícia.
La il.lustració és d'Alicia Cañas. Del llibre "Los cien ojos del pavo real"
Tanco els ulls.
No se sent res més que sorolls propis del bosc i de la natura.
Visc en una zona rural, amb molt poca cosa, diríem que l'imprescindible. La meva família i jo estem tranquil.les, lluny de tot estrés o preocupació laboral de tipus destructiu, alienant, falsament enriquidor.
Tenim poc i no ens agrada guardar més. Els equipatges ben lleugers per a una vida igualment lleu.
Hem renunciat a la ciutat i ara practiquem una forma de vida més espontània, senzilla i càlida.
Els somnis es poden arribar a fer realitat.
Creieu en això? TEniu algun somni compartible?
Cierro los ojos.
No se oye nada más que sonidos propios del bosque y de la naturaleza.
Vivo en una zona rural, con muy poca cosa, diríamos que lo imprescindible. Mi familia y yo estamos tranquilas, lejos de todo estrés o preocupación laboral de tipo destructivo, alienante, falsamente enriquecedor.
Tenemos poco y no nos gusta guardar más. Los equipajes ligeros para una vida igualmente leve.
Hemos renunciado a la ciudad y ahora practicamos una forma de vida más espontánea, sencilla y cálida.
Los sueños pueden llegar a hacerse realidad.
Creéis en esto? tenéis algún sueño compartible?
Tenir una filla
Contrastos extrems. Veure com, en la festa de la meva feina, mou les caderes, incansable, a primera línia del concert dels de Rumba Tarumba, davant els somriures de la resta del públic. Nora la groupie, només faltava que pugés a l'escenari a fer els coros i demanar-los un autògraf.
El seu primer concert.
Marxosa, creiem que serà del món de l'espectacle, doncs li atrau i omple de joia pujar a una tarima, estar envoltada de públic gaudint amb les seves coreografies, fent cara seductora , li diuen sovint que és una provocadora perquè mira fixament amb una rialla fins que li has de dir coses, fer-li cas.
I després hi ha la faceta intel.lectual, la d'apassionada dels llibres, els desgasta de tant mirar-los. Més d'una estona quan no la sents ni saps on és, la descobreixes asseguda a la seva hamaqueta amb el meu llibre de poemes de Rilke, paraula de mami enamorada!! I sinó us ho acabeu de creure: per a mostra un botó:

S'escapa, s'escapa i no torna
una manera de fer antiga
és substituida per un nou saber

res és igual llavors
perquè es tracta d'una altra dansa, l'antiga es desarrela
i es perd en el record.
Un pas que ara es consolida, que vas notant més i més ferm de forma quasi imperceptible però alhora sanguini i real, que s'instal.la en tu i traça una nova línia, un camí que es dibuixa i que és tot un terreny per a explorar i abonar.
Em sento així , segurament és una intuició del que encara no veig amb la raó sinó amb aquest sentit que no explica, simplement nota i descriu.
El dibuix és diu "Hojas" i és d'Imma Gruenholz
La qüestió és celebrar. El què sigui, per menut que pugui resultar a segons qui, sobretot a qui no sol fer-ho. Aquí som molt donades a això. Sovint els fets positius significatius els celebrem.
La veritat és que la festa és un ritual del tot renovador, revitalitzant, socialitzador, trencador de ritmes iguals, recordatori de que la vida és breu, de que hi ha molt pel que estar contents i menys queixosos de l'habitual.
M'agraden aquests tipus de rituals. Trenquen amb la monotonia del pas dels mesos, tots iguals. Cada any tinc unes dates, cites, events als que no m'agrada faltar. Ja sé que aquell mes hi ha allò esperant que m'estimula a que passin altres dies més costosos.
I després hi ha les bones notícies, aquelles celebracions espontànies a les que vols poder anar i compartir perquè a algú li ha passat una cosa bona, ha aconseguit una meta,...
El meu aniversari és una de les dates que m'agrada, tot i que hi ha anys que no hi ha tant humor per a fer-ho en mogollón. Però sempre que ho fem disfruto com una camella. Coincidim un grup més o menys igual , i en dates tan caloroses, poca gent es resisteix a venir. Tothom té ganes de sortir, disfrutar la nit, ballar i trobar-se amb gent afí.
Aquest divendres la cosa es va repetir; amistats de primera categoria, algunes absències més que justificades però que vam notar molt, i l'animació i alegria característica. El Regal per excel.lència de fer-me més gran: tot un grup d'amistats amb qui xerrar, riure, menjar bé i ballar fins a altes hores.
La imatge és de Takashi Murakami
Em pregunto si amb els bocins que queden de les males estones passades, es pot arribar a fer alguna cosa que sigui com una obra de futur,seria com un puzzle de desfetes que resulta finalment bonic i originalEm ve la imatge, Ícaro resorgint de les seves cendres....
La imatge és de Irma Gruenholz, és una il.lustració amb plastilina que es diu "Peces"
Quin seria un bon regal d'aniversari? - avui em faig una mica més vella-, i tot seguit, mentre giro el xai que es cou al forn amb les gotes regalimant-me per l'esquena, em ve la imatge:
sopar damunt el mar, un sopar a la llum de les espelmes i de la lluna, amb la mateixa bona companyia, un bon vi fresquet, però amb la brisa, els estels, i l'aigua, sobretot l'aigua sota els nostres peus, on remullar-se i nedar, enviant els desitjos fins l'horitzó.