dimecres, 10 d’abril del 2013

La maternitat no és un llit de roses



Entre nous escenaris transcorren aquests primers anys de criança , escenaris que abans no coneixia de res. Com quan mai has estat en un país exòtic i per molt que n'hagis sentit a parlar o vist fotografies, no et fas ni una remota idea de com és en realitat doncs no en tens cap vivència directa. La realitat de la maternitat és com si et deixés k.o.. Les amistats que tenies i tens i que segueixen sense fills (en el meu cas són la gran majoria d'elles) de cop les pots sentir en un món que ja no és el teu, i per elles el teu món també se'ls fa, en molts casos, abstracte i limitat . Has de reconèixer que els temes de conversa solen ser escassos i bona part d'ells giren entorn dels "xurumbeles".


Els horaris, els lligams, el poc marge, l'estar supeditada a ells, els petits, els protas, els que tot ho volen i necessiten de tu, tot factors que et fan perdre el teu propi nord. Perds fins i tot la pròpia identitat a nivell social, et converteixes en "la mami de...", la que va amb la criatura, l'acompanyant, la cuidadora,... Ja no ets l'atracció de gaires mirades com quan havies sigut jove i pogut ser interessant per a més gent; l'edat va avançant i això tampoc juga massa a favor.

En algun punt d'aquest moment present, cinc anys més tard que comencés aquest gran canvi,i encara emmig de tanta voràgine, però una mica menys (el petit està fent un gran salt a nivell d' autonomia, la gran en té molta en comparació a ell) comences a sentir la necessitat de reinventar-te, d'escapar del rol de mare i prou, de fer quelcom que trenqui amb tot. De tenir ales noves. Ja no pots ser la jove sense compromisos d'abans però no et vols quedar en la maternitat pura i dura d'ara.

Vols ser una dona diferent, barreja de passat, sobretot nou present i anar cap a un futur més apassionant que el que ara divises. Fa cinc anys que estic en aquest nou país una mica estrany, i encara ara vaig perduda i m'hi sento una mica sola. Sort del contacte amb altres mares i  altres amigues mares que estan en el mateix punt, el sentit de l'humor que compartim, les vivències similars i absurdes des del que no les ha passat, els moments a vegades complicats i els de xerrar superficialment sobre qualsevol cosa, fan tot plegat més lleuger.

Tan de bo la meva "renovació" desitjada sigui allò que la meva imaginació vol
abarcar. Procuraré, tanmateix i per si de cas, tenir les expectatives a ratlla,

2 comentaris:

xelofont ha dit...

ai!!... t'entenc, en el meu css és diferent perquè els més propers també han tingut fills, tot i que jo sóc, amb diferència, el que fa més anys que és pare o mare...
Mira, et posaré un exemple...ahir la vaig anar buscar al cole, vaig venir a casa, van venir unes amigues a buscar-la i fins les nou del vespre ja no la vaig veure!!...no tens autonomia, perquè estàs pendent però aleshores ve quant la trobes a faltar!! cada etapa és uh món!!, animus!!!

Ju ha dit...

Xelofont, m'has fet pensar molt amb això que m'expliques!! TEns raó, pel que veig amb els que teniu els fills grans passes de que depenguin molt a que desapareguin, i això també deu tenir la seva part. Una forta abraçada!!