dilluns, 22 d’abril del 2013

Creuar el riu cap a la mort

Fa uns mesos vàries males notícies de gent que marxa a l'altre món que eren de la meva terra natal i en concret vinculades a la meva escola no han parat de succeïr-se, deixant una estel.la de tristor i foscor. Es tracta de gent que era jove, lluitadora i que la mort se'ls ha anat enduent de forma seguida, injusta, implacable.
Un sensesentit que m'ha dut a tenir moments d'introspecció i dolor. No eren persones amb qui estigués molt vinculada recentment però el dolor que m'ha provocat cada una d'aquestes notícies ha sigut profund. En tots els casos han deixat fills o petits orfes, història que conec en les meves pròpies carns, doncs jo m'hi vaig quedar de ben jove, d'orfe de pare. Ell després d'una dura lluita d'anys contra la seva malaltia, aquesta se'l va endur en una



estacada final i imprevista, que en part va ser positiva per lliurar-lo d'un camí que hagués sigut molt més dur que tot l'anterior. Un any més tard moria una de les meves millors amigues, la que va ser la millor amiga de la meva infantesa, en un accident de trànsit juntament amb el seu germà.

Són fets que fan un mal immens, i alhora sumen un grau de coneixement sobre estar en aquest món, uns aprenentatges  dolorosos però alhora una fortalesa nova en fer front a cada nova situació. Normalment les morts d'éssers estimats curteixen un cop hom se'n pot refer, cosa d'altra banda que requereix molt de temps en alguns casos, sobretot si són morts traumàtiques, sobtades. A vegades cal suport professional per a fer el dol. L'important és poder-lo fer, que quedi ben resolt,

I la part positiva és que acabes de donar un valor immens a cada pas, a cada nou dia, i a allò tan petit i efímer dels instants, que acaba resultant ser el més gran i imprescindible, molt més que tantes opulències en les que ens fixem i obsessionem en el més gran dels absurds.

Des d'aquí un record a totes aquestes persones que han hagut de marxar i que tant estimem. TAn de bo pogués creure en un més enllà on retrobar-nos tots i tornar-nos a abraçar. Sé que  probablement no hi és, però és bonic d'imaginar...

5 comentaris:

Anònim ha dit...

La mort es trista e innevitable, no s'hi pot fer res, a tots al del nostre voltant els hi arriba tard o d'hora si es que no t'arriba a un mateix abans.

xelofont ha dit...

en aquest cas et regalo el meu silenci en les teves precioses paraules, m has fet pensar en mil coses i moments...preciós l'escrit tot i ser d'un tema dur i dolorós...petons sincers

Ju ha dit...

Sí Pons007, és inevitable, implacable i no hauria de ser tan tabú de parlar-ne donat que al final és tan quotidiana com tu dius, i no acceptar-ho a vegades és pitjor, al meu entendre humil.
Xelofont, el teu regal silenciós m'arriba a fons. com sempre em sento connectada a tu per aquí, el què són les coses, tants anys després de les nostres adolescències i ara l'antiga amistat torna en forma de paraules escrites. Una forta abraçada!!

Anònim ha dit...

Es important procurar-nos un passeig per la vida intens, bonic i el mes coherent possible amb nosaltres i la gent que triem al nostre costat. Tan important es la intensitat com el fet de poder donar un repos a les coses.

Una abraçada

Sandra

Ju ha dit...

Si Sanda. Davant l'evidència de la mort quan succeeixa aprop nostre,el cervell i el cor es posen a buscar sàviament les pròpies prioritats, allò que més valorem. Gràcies!