Zapatero a tus zapatos!

Moltes vegades m'he perdut pels suposats camins de la ment d'altres: allò de pre-suposar, imaginar, quedar-me atrapada en segons quines actituds xocants de gent del meu volt a la que desconeixia força. Eren personatges als que idealitzava, temia,.. en definitiva feien néixer en mi certs prejudicis, recel, admiració...

Bé, sento que això va canviant, ara em cal no fer crítiques tan agosarades sobre la gent, i menys si es tracta de persones "noves" per a mi. I és que abans creia molt més en les primeres impressions com a indicadors clars de la forma de ser de qui em trobava. "Em cau bé" o no, molta vehemència i energia malgastada. Una qüestió de pell... Fins i tot sé que en força ocasions no m'equivocava, notava que de certes persones millor mantenir-se'n ben lluny, i encara m'hi mantinc a distància d'algunes d'elles.

En el present però, intento fixar la mirada a més profunditat i llarg plaç de conèixer algú, d'entendre motius d'actituds que volen parlar d'una cosa i en realitat en poden amagar unes altres de ben diferents. Miro de copsar els molts i diversos llenguatges que hi ha, cada persona té els seus codis, alguns són allunyats als que jo conec, però no per això pitjors, o millors.

També cada cop estic més convençuda de que les coses s'han de viure en primera persona per a poder opinar. Hi ha experiències que quan li toquen a un altre tenim claríssim què faríem i què fa malament fulanet, menganeta, però després quan em passen a mi... ui! Com canvia la cosa! Resulta que de cop entenc aquella persona i la seva circumstància.

Simplisme, quedar-se en les aparences: possiblement és poc intel.ligent. És com assegurar saber com és una casa sense passar de la porta d'entrada. Pots endur-te tantes sorpreses si saps esperar, intentar entrar, observar, interessar-te...

Sento que és millor camí per a tothom no jutjar si es pot evitar. Cadascú a les seves coses, "zapatero a tus zapatos". Viure, deixar viure. Però això no garanteix que no torni a cagar-la moltes vegades. I tornaré a començar.