Marxa el gener

Acomiado el gener amb melodia de piano. Alegria quieta que crema a dins.

I un fragment d'una novel.la llegida recentment i que narra una història que val la pena de llegir. Es diu "Los olivos de Belchite" d'Elena Moya (editorial Suma de Letras). I diu així:

"Nunca se tiene todo a la vez en esta vida - dijo, perdiendo la mirada en el vacío-. La vida es como un gran jardín; unas veces los naranjos dan su fruto, luego les toca a los limoneros y, después, a los almendros. Pero no florecen todos a la vez. Hay que saber dónde están, acercarse a ellos cuando sea su época y dejarlos estar cuando se agotan para acudir al que esté a punto de florecer. A veces esperamos un fruto que no está por florecer y olvidamos que, mientras, hay otras alternativas a nuestro alrededor. Siempre florece algo. Siempre, aunque no sea lo que inicialmente queríamos."

Em pregunto per què és més fàcil caure en perseguir els impossibles perquè se'ns resisteixen, que buscar amb la mirada aquelles oportunitats que alhora hi són i no veiem. Requereixen molta menys energia perquè és el seu moment, es poden obtenir amb naturalitat. Les tenim davant dels ulls però els impossibles ens les tapen.

Nota: Gràcies a la S, per conduir-me fins aquesta cançó, i a l'A. i la M. per regalar-me la novel.la.