Aix! Què dir d'aquest bé de Déu de persones conegudes per mi i els nens aquest estiu. La Sandra és amiga de la Geles fa molts i molts anys, des de l'adolescència. I a vegades me n'havia parlat, d'elles , i ensenyat fotos.
En la ruta valenciana varen ser tot un regal: gent d'una generositat aplastant, tot hospitalitat i gran cor, tot senzillesa i alegria, a parts iguals. Ens van obrir les portes de la seva casa com si de família de primera mà es tractés.. A mi allò em va tocar el cor, com aquesta gent que, a part d'a la Sandra, no ens coneixia, ens va tractar. Molt millor que en un hotel, sense esperar res, sense demanar, donant i donant. Jo em sentia a casa seva a gustíssim, com si no fos ni la primera vegada que hi hagués arribat, ni el primer moment que les coneixia. Connexió, això és el que vaig sentir amb aquestes noies des del minut zero i al llarg dels tres o quatre dies que vam ser per allà. Feien els moments compartits allà tots junts ,agradables i divertits ,amb molt bon sentit de l'humor, fresc, gent mentalment sana duent una vida sana, comunitària, en un poble bonic i tranquil, on tothom les coneix i tothom les té en compte.
Els seus actes de generositat per allà no passen desapercebuts. Com ara, que per ajudar un home gran a ser més feliç abans de retirar-se s'han ofert a organ itzar tots els actes festius de la seva penya durant un any, cosa que implica responsabilitat i una feinada de por. I elles ho fan amb la més gran il.lusió, pel que denoten els seus somriures i explicacions quan narren els reptes que els esperen.
Allà a terres valencianes les festes es viuen com quelcom molt gran, quelcom a pensar i preparar durant tot l'any, en colles que ells anomenen -per terres alacantines- "penyes" i que els fan tenir un grup de gent afí, de pertinença amb el que es senten molt units, fan equip i preparar cada detall per aquelles dates de festes és motiu de xerrades d'hores i dies, fins i tot mesos. i fan vida al carrer, tots junts.
Per nosaltres els catalans, almenys els que no som de pobles concrets, ens resulta molt sorprenent veure d'aprop com d'organitza tot al voltant de la tradició festiva molt específica de cada poble. I transmeten amb passió als de fora els detalls que caracteritzen els rituals del seu poble durant festes.
Per acabar-ho d'arrodonir el que ja he dit: la vida al carrer, això és quelcom que a València es fa moltíssim: qualsevol excusa és bona per baixar les taules a baix a les nits de bon temps i entre veïns, amics, colles, etc fan sopars sovint. A vegades cadascú porta quelcom, altres tenen els que cuinen, per festes fins i tot lloguen cuiner/a, segons com. En tots els racons una mica espaiosos pots veure una taula parada i la gent fent gresca a la fresca. Això és molt característic, interessant i atractiu.
Tot el meu agraïment a les de la Nucía, m'ha encantat venir, conèixer-vos i ara us esperem per casa nostra quan vulgueu!!!
