dimecres, 31 de juliol del 2013

Sobre les emocions positives



Avui vull parlar d'emocions positives com: l'alegria, la serenitat, la il.lusió, la gratitud, l'amor, la curiositat o interès, l'esperança, la satisfacció, la diversió, la inspiració,...
 
Els estudis de psicologia sobre les emocions parlen d'uns clars avantatges  d'experimentar aquest tipus d'emocions positives, però d'una manera que pugui sorgir natural, no forçada (quina dificultat forçar l'aparició de l'alegria, l'amor,...!!). Sense descuidar que  les emocions negatives també compleixen funcions molt útils i del tot necessàries quan són adaptatives, i lluny de les teories extremadament positivistes que pràcticament "obliguen" a ser feliç i atribueixen a la persona que es pot ser feliç en tot moment si un vol. Aquestes teories són perilloses i fan més mal que bé doncs no són realistes.

Cal acceptar que hi ha emocions negatives i positives, però de forma natural i sempre que es pugui, si es pot fomentar el sentir una mica més sovint les segones ajuda a viure amb millor qualitat.

Us deixo unes suggerències de Marsha Linehan (2003):

 1) Construir experiències positives. 
 2) Posar-se metes que signifiquin aconteixements positius i treballar en la   consecució dels mateixos.
 3) Atendre les relacions personals.
 4) Fer front a les dificultats, no evitar-les.


 
 
I per acabar de completar aquesta informació, aquí tenim el que els autors experts sobre el tema diuen d'aquest tipus d'emocions:

1)      Ajuden a emmagatzemar repertoris de pensaments, reaccions i altres recursos que són necessaris en moments crítics.
2)      Permeten un funcionament cognitiu flexible, més predisposat al canvi i a assimilar i incorporar noves aportacions.
3)      Pensament i emoció s’influeixen i potencien recíprocament cosa que afavoreix una més adient presa de decisions perquè s’han descobert més alternatives.
4)      Inhibeixen les emocions negatives i desfan els efectes fisiològics que aquestes provoquen.
5)      Augmenten d’energia, entusiasme i disponibilitat per a fer front a nous reptes.
 
 
Emocions com l’amor o la tendresa activen el sistema nerviós parasimpàtic afavorint un estat de tranquil.litat i satisfacció que ajuden a la convivència.

dimarts, 30 de juliol del 2013

Vallparadís

Llac de Vallparadís (Terrassa), imatge extreta de google.
 

Sento el meu cos volar per tota la vastíssima llargada d'aquest parc, com els milers d'ocells que constantment el creuen i l'habiten.
 
Està ple de verdor d'humida aroma, racons infantils -àrees per a nens arreu-, torrents que li donen un aspecte mutant a cada tram, algun que altre escenari per a concerts i obres teatrals, zones especialment adients per a anar en bici, patinar, fer el ronso, banyar-se,.... A part dels molts animals que en frueixen, també hi ha persones de les edats més variades fent-ne usos múltiples: els dels gossos fan una àmplia xarxa social amb samarretes que en parlen i tot, esportistes ancians amb equipament de trekking, adolescents en bicicleta (tres en una fins i tot!), corredores i corredors ben entrenats suant la gota gorda, parelles en els bancs absortes en les seves coses, amistats arreglant el món. I mooltes altres varietats possibles de combinatòria de gent -molta!!- i tanmateix amplitud d'espai, gens de sensació de massificació.
La Cartoixa de Vallparadís, Terrassa. Foto de google.

I el camí sinuós o ampli, freqüentat o tranquil, a estones, ignora similars detalls d'humanitat, segur del seu trajecte, enamorat de sí mateix per la bellesa, la pau, l'harmonia en cada metre dels més de tres quilòmetres del seu recorregut de punta a punta.

El parc de Vallparadís és de les millors coses que he vist fer en una ciutat, aprofitant torrenteres abans brutes i descuidades per la població. Una ciutat , més concretament el seu nucli o centre, en constant procés de cirurgia estètica que ha donat, al meu veure, bons resultats, deslliurat de cotxes i amb carrers peatonals arreglats. I encara més: la clau ha sigut la construcció, cura i millora constant d'aquest pulmó immens que la creua tota i la posa en contacte arreu amb el més fonamenal: la natura.

diumenge, 28 de juliol del 2013

Passions infantils estiuenques

Potser perquè aquests dies, gràcies a l'ajuda de la meva mare, també tinc moments de desconnexió del rol maternal, puc gaudir més encara de les moltes estones amb els petitons -i reis- de la casa. Aquests que tot ho viuen amb la intensitat de la novetat vital.
 
Com el Martí ahir veient passar cada tren de davant de casa d'uns amics una i mil vegades, tal com si fos el primer cop cada un, amb il·lusió desbordada i anunciant-ho als quatre vents. Va acabar aconseguint que molts dels convidats de l'event el pugessin a coll per a observar cada recorregut ferroviari apassionadament, acompanyat de molts somriures.
 
O com tots dos al llarg del dia d'avui banyant-se a la piscineta de goma instal·lada a la terrassa, gaudint-la com si es tractés d' una piscina olímpica.

 
De fet aquesta escena em porta a la de mi mateixa quan tenia l'edat de la Nora, en un balconet d'un metre quadrat i gaudint del mateix tipus de bany, segura de que res hi havia de més interessant a la vida per a fer.
 
La passió infantil pot ser tant positiva com igual de desmesurada però en negatiu quan quelcom no va com els menuts esperaven. Aleshores el món sembla enfonsar-se sota els seus peus i els has d'agafar ben fort per a que es puguin convèncer de que aquell fet no farà que s'acabi l'univers. (No tan allunyat de com som els adults, de fet. No cal oblidar que quan es trenquen les nostres previsions i plans ben elaborats, ploraríem i ens tiraríem a terra com criatures si no tinguéssim cert sentit del ridícul.).
 
Aquest estiu, ben mirat, es presenta més que interessant amb aquesta parella de meravelles que tenim per casa, amb edats suculentes per a assaborir-los de ben aprop!!!
 
 

dimarts, 16 de juliol del 2013

La gelosia, article de la Sandra al bloc de Nice Ponis

Aquí us deixo el link d'un molt interessant article que va escriure la Sandra pel bloc Nice Ponis en el seu espai periòdic psicològic, emmarcat en la gelosia entre germans.

La gelosia. El racó de psicologia

Cliqueu-lo i gaudiu-lo!!

Amsterdam!



En aquest Moment nocturn tan preuat, estoneta de calma a casa on la fresca de fora s'escola pels poros de la pell assedegada, donant una treva a la calor comencen a venir a la meva ment records del viatge recent a Amsterdam, em deixo dur per la música que sona de fons i pels flaixos d'aquella aventura a dos tan somiada, tan necessària.

Per les aigües dels canals, la verdor que els acompanya en llurs passeigs entre els edificis, endutes per l'ambient ciclista (ja els nadons comencen la seva vida sobre rodes, i fins la més avançada senectud fan rodar els seus vehicles ecològics, plens de salut), la gent simpàtica, amb el seu anglès sempre apunt per a oferir un cable, els carrers del Jordaan, barri que em va captivar en especial, ple de botigues  que feien goig d'anar descobrint.




 El Museu VAn Gogh, amb l'obra i la vida del qual tant em vaig emocionar.








Els immensos mercats plens de flors, menjars i curiositats de tota mena.






















I l'aventura amb el Simon de Cadaqués, la Nicolina i companyia, encantadors, coneguts en una terrassa un diumenge solejat i que ens van convidar, ben hospitalaris a casa seva i improvitzar una festa a plena tarda.




I fotos, moooltes fotos, de cada bonic detall i sense treva. Les que he penjat són algunes de les que vaig fer.











dilluns, 15 de juliol del 2013

Volta inèdita

No m'ho creia però finalment he constatat que tenia entre les meves mans una oportunitat única, aquesta tarda, i sense que servís de precedent, he tingut unes quantes hores per a mi soleta, sense ningú que m'esperés a casa, hores senceres, verges, de punta a punta. Havia treballat matí i tarda i sortia tota estranyada per aquesta circumstància quasi inèdita.



He decidit posar en pràctica el meu nou hobby i diversió esportiva de fa uns dies i desde que tinc 40 anys: anar a córrer per les muntanyes properes al meu barri, melena al vent o millor dit: cua al vent. Les vistes que ofereix tota ruta  són precioses, i hi ha un ampli ventall de caminets sinuosos per anar descobrint, que porten a un munt de racons diferents, vistes marítimes o muntanyoses a banda i banda dels turons. M'he divertit redescobrint passeigs del nostre antic barri, i enllaçant-lo amb l'actual. TAmbé veia els avis asseguts xerrant o mirant l'infinit distretament, molta gent passejant el gos, d'altres corrent acompanyats o en solitari, creuant mirades de complicitat amb la pell brillant i respiració ràpida. I moltes persones en definitiva fent vida social i sana. M'he sentit acompanyada per tots  ells, i sobretot per la quasi permanent visió del mar preciós al fons. El sol anava baixant, contràriament al meu ànim, que cada cop s'apropava més a les alçades!!




Després de fer exercici, l'adrenalina i totes les hormones que s'havien disparat tornen a la calma, de fet tot el cos i la ment hi tornen , i llavors és quan ve el regal final: aquesta pau, energia i alegria que t'omplen i que voldries compartir amb la humanitat sencera.

 I d' aquí ve el meu desig de fer-ho arribar a través de l'Aquí i Ara, posant un bocinet d'aquesta volta a disposició de qui la vulgui imaginar.

dimarts, 9 de juliol del 2013

Aire pur

Darrerament m'està passant una cosa molt bona -bé una no, moltes!!- o bé estic propiciant-la jo també en el que puc, inconscient i ja finalment conscientment. Estan venint persones amb qui tinc una bona onda especial, senzilles, directes, tal qual. 



Gent de paraula cristal.lina, que m'ensenyen a ser més transparent i a seguir la línia recta en les relacions. Aire pur i bon fer, amb respecte i sense massa complicacions.
Alguna d'aquesta gent s'havia mig perdut pel camí del meu passat i la vida ens ha tornat a portar per camins comuns, i ens hi hem agafat de bon grat, doncs haviém compartit moments molt profunds i d' altres molt divertits, però tots d'una elevada complicitat i molt d'amor.
Així doncs, estic d'enhorabona perquè, la solitud, com menciona l'Òscar en una dedicatòria que m'ha fet recentment, era massa amiga íntima i no la vull sentir tan en carn viva quan no és desitjada. Però m'he hagut d'abraçar a ella per a poder ara trobar aquests tresors de persones mencionades.

dijous, 4 de juliol del 2013

Convencionalismes versus llibertat

Tot d'una penso, arrel d'un home que he vist a la tele (TV3 al programa "Per sempre (o no)" ), com d'estreta de mires pot ser la visió de la criatura humana convencional. Convencional en el sentit de tenir la mentalitat de seguidora de ramat sense plantejar-se que aquesta pot estar diametralment allunyada del bon fer propi. M'adono del condicionament social i de com aquest va mermant per dins si no t'atures, repenses: reflexiones de dins cap a fora, no a l'inversa, borreguilment.

Aquest home que he mencionat, pare solter heterosexual català que va tenir la seva filla mitjançant un ventre de lloguer d'una dona dels Estats Units (amb l'òvul d'una altra noia, fecundat per l'esperma del citat home) , plantejava certa indignació davant fets que s'ha anat trobant arrel de la seva paternitat, com ara que algunes de les seves pròpies amigues li qüestionessin si ell, essent home, sabria tenir cura de la criatura. Ell els responia: " I qui si us hagués fet aquesta mateixa pregunta a vosaltres, no us haguéssiu ofuscat? De què parlem quan parlem de sexisme?" M'ha fet agradat molt la seva visió pròpia de tota aquesta qüestió de la seva paternitat en solitari i de com força gent del seu entorn li plantejava els propis prejudicis envers si sabria fer ell sol el rol de pare i mare alhora, sense ell immutar-se pels mateixos, amb unes idees tan clares que feia goig d'escoltar-lo. 

Aquest bon home irradiava una felicitat immensa amb la seva petitona de tres anys, com la cuidava, li explicava com una mama dels EEUU havia deixat el seu ventre per a fer possible que ella arribés al món, i sobretot, comentava que volia anar-li ja explicant tot això ben bé per a que ella pogués entendre el molt desitjada que era i tots els passos que hi havia hagut per a fer real aquest somni d'estar els dos junts, pare i filla. Això és una criatura desitjada carai! Explicava: "La Mariona recordarà que algú ha fet un súper esforç per a que ella estigués aquí , i recordarà que aquest és el seu pare i que ell ha fet un procés és diferent a la resta però que és un procés normal. "

I tota aquesta colla d'ignorants que pretenen donar lliçons de moral i, encara molt més greu: decidir qui pot ser o no pare o mare? Quina vergonya!!! Com si ells fossin algun model a seguir, aquests conservadors de doble moral i sovint doble vida ,ells són algú per a dir que tan sols les famílies tradicionals són capaces d'estimar? 

Tornant a asserenar-me evoco la imatge del papi citat recollint la filleta a l'escola amb tanta il.lusió, explicant amb fermesa la seva forma de pensar , i em replantejo aquells meus esquemes que encara estan massa subjectes al pensar borreguil, per aviam si puc anar-los fent caure un a un i ser cada dia una mica més lliure.