Marxa el gener

Acomiado el gener amb melodia de piano. Alegria quieta que crema a dins.

I un fragment d'una novel.la llegida recentment i que narra una història que val la pena de llegir. Es diu "Los olivos de Belchite" d'Elena Moya (editorial Suma de Letras). I diu així:

"Nunca se tiene todo a la vez en esta vida - dijo, perdiendo la mirada en el vacío-. La vida es como un gran jardín; unas veces los naranjos dan su fruto, luego les toca a los limoneros y, después, a los almendros. Pero no florecen todos a la vez. Hay que saber dónde están, acercarse a ellos cuando sea su época y dejarlos estar cuando se agotan para acudir al que esté a punto de florecer. A veces esperamos un fruto que no está por florecer y olvidamos que, mientras, hay otras alternativas a nuestro alrededor. Siempre florece algo. Siempre, aunque no sea lo que inicialmente queríamos."

Em pregunto per què és més fàcil caure en perseguir els impossibles perquè se'ns resisteixen, que buscar amb la mirada aquelles oportunitats que alhora hi són i no veiem. Requereixen molta menys energia perquè és el seu moment, es poden obtenir amb naturalitat. Les tenim davant dels ulls però els impossibles ens les tapen.

Nota: Gràcies a la S, per conduir-me fins aquesta cançó, i a l'A. i la M. per regalar-me la novel.la.

Celebrant que anem avançant!!!

Avui han vingut a mi aquesta cançó i respectiu vídeoclip dels Pet Shop Boys ("Together"), juntament amb les positives paraules del metge conforme tot segueix endavant a bon ritme en el meu ventre.

Alegria que vull compartir!!!

Una Entusiasta empedreïda

En un post antic parlava de la gent entusiasta, de tenir la sort de poder trobar-se aprop de persones que desprenen alegria i positivitat arreu i cada dia.

Doncs bé, en els darrers temps he anat coneixent més i més a una persona així, diria que és la més entusiasta que mai hagi tingut la sort de tractar.

Ella és una dona coratge, tot empenta, tot energia renovadora, en cap moment fa fallida, quan arriba l'aire es purifica i s'impregna de vitalitati festivitat, i em trobo fent un somriure gran i inevitable tot observant-la i parlant-hi.

Així mateix, té l'enorme virtut, suposo que en total acordància amb el seu temperament, de fer les coses amb amor, total entrega. Paradigma de l'"estar aquí i ara" que tant important trobo, i alhora difícil d'aconseguir.

El resultat d'allò que fa és una mena d'obra d'art, és l'entrega i atenció total posada, manifestada sobre les coses que ha modificat al seu pas, torrent d'energia insegotable.

El bo, a més, és que hi ha algun ingredient ben contagiós en aquesta actitud seva, i tan bon punt deixa casa nostra, ens quedem amb motla més alegria i la sensació que ens ha cuidat un àngel que tenim la sort de tenir a la vora.

La imatge és d una obra de Hundertwasser, artista austríac.

De retir

Més de dos mesos de fer llit aparentment són un gran agobio. I amb sort me'n falten uns quants més. Vària gent em diu "No sé com pots portar-ho amb calma, quin suplici, com tens tanta paciència "etc etc

D'acord, no és el que triaries si estiguessis en disposició de fer-ho, Jo tampoc, no som massoques.

PErò en primer lloc sento que ho faig per la millor de les causes, una de les més boniques que hi poden haver : gestar la nostra segona criatura. Haver avançat fins aquí, sentir que estem fent possible - amb tota la cura i il.lusió que podem dur- que tot surti bé ja és el millor dels incentius.

Després n'hi ha d'altres, com ara que de tanta quietud en poden sorgir bons fruits. Aprendre a manegar les preocupacions i fer-les fora. Estar amb la soledat cara a cara durant moltes hores i finalment amb bon humor, amb el silenci. Amb la sensació -tan poc de moda- de la improductivitat, de la passivitat. Deixar-se fer; em quedo quieta i que sigui el que hagi de ser. Organitzar-me ordres del dia perquè siguin més portables, d'altres deixant-los fluir.

Pensar, planificar, imaginar, preparar-me pel que vindrà.

O no fer absolutament res de res durant llargues estones, sense cap estímul extern. També és plaent.

Restar desconnectada de tot allò que durant anys m'havia ocupat: la feina, el tenir cura de la meva família, la vida social fora de les quatre parets de casa, la mobilitat lliure... Desconnectada del món, certament és així, ES una altra dimensió. Però alhora i sortosament a casa meva.

I ja com a suport fantàstic els hobbies com llegir novel.les o assaig, articles que tenia acumulats, escoltar molta música, escriure tanta estona com necessito i trio, parlar amb la gent que em ve de gust, navegar per la xarxa, jugar llargament amb la Nora, Mirar pel.lícules pendents, o desconegudes, o tornar a mirar les que més m'agraden,... Rebre visites vàries i sentir del que m'expliquen de fora el món.

No, no em quedo amb el suplici, sinó amb els privil.legis d'un temps que no es repetirà, i amb seguir aprenent, i poder transmetre tranquil.litat al més petit de tots.

Buscant la teva cançó

Una amiga de tota la vida m'ha visitat i passat un text interessant sobre una tribu africana que sap trobar la cançó que a cada nadó li és pròpia, i fer-ne un ús socialitzador, curatiu i savi al llarg de tota la seva existència.

Aquí el comparteixo ... i espero saber trobar i recordar-li al Martí la seva cançó en els moments clau de la seva vida. També poder-ho fer amb la resta de la meva gent quan ho necessitin.

Cuando una mujer de cierta tribu de África sabe que está embarazada, se interna en la selva con otras mujeres y juntas rezan y meditan hasta que aparece la canción del niño.
Ellas saben que cada alma tiene su propia vibración que expresa su particularidad, unicidad y propósito. Las mujeres encuentran la canción, la entonan y cantan en voz alta. Luego retornan a la tribu y se la enseñan a todos los demás.
Cuando nace el niño, la comunidad se junta y le cantan su canción.
Luego, cuando el niño va a comenzar su educación, el pueblo se junta y le canta su canción.
Cuando se inicia como adulto, nuevamente se juntan todos y le cantan.
Cuando llega el momento de su casamiento, la persona escucha su canción en voz de su pueblo.
Finalmente, cuando el alma va a irse de este mundo, la familia y amigos se acercan a su cama y del mismo modo que hicieron en su nacimiento, le cantan su canción para acompañarle en el viaje.
En esta tribu, hay una ocasión más en la que los pobladores cantan la canción.
Si en algún momento durante su vida la persona comete un crimen o un acto social aberrante, se le lleva al centro del poblado y toda la gente de la comunidad forma un círculo a su alrededor. Entonces... le cantan su canción.
La tribu sabe que la corrección para las conductas antisociales no es el castigo, sino el amor y el recuerdo de su verdadera identidad. Cuando reconocemos nuestra propia canción ya no tenemos deseos ni necesidad de hacer nada que pudiera dañar a otros.
Tus amigos conocen tu canción, y te la cantan cuando la olvidaste. Aquellos que te aman no pueden ser engañados por los errores que cometes o las oscuras imágenes que a veces muestras a los demás. Ellos recuerdan tu belleza cuando te sientes feo, tu totalidad cuando estás quebrado, tu inocencia cuando te sientes culpable, tu propósito cuando estás confundido.
"No necesito una garantía firmada para saber que la sangre de mis venas es de la tierra y sopla en mi alma como el viento, refresca mi corazón como la lluvia y limpia mi mente como el humo del fuego sagrado".

Tolba Phanem, poeta afrikana