"El último día del resto de tu vida"

Escarxofada a la butaca del cinema em disposava a deixar-me dur.

La pel.li prometia, això m'havien dit persones en els gustos de les quals confio. Tenia , pel que em comentaven, una faceta còmica. Una altra més dramàtica. Però com la vida mateixa, sense exageracions.

No m'agrada que m'expliquin, o llegir els arguments abans de veure una pel.li o llegir un llibre. Perd molta gràcia. Per tant no en sabia pràcticament res. Tampoc doncs parlaré de l'argument, per si a algú que llegeixi això li passa com a mi.

Sí que diré que m'ha fet adonar encara més del fet de que tenir fills és una gran muntanya russa constant, on tot el que els passa i vius amb ells et commou possiblement com cap altra experiència.
M'ha fet ser més conscient de la immensitat de la força que té el meu amor per ella ,la meva nena, ja que cada aventura familiar de la pel.li em tocava quasi com si ho estigués vivint jo mateixa realment. Situacions que amb tota probabilitat viurem amb la Nora al llarg dels seus anyets de vida. Inclosa la tan temuda adolescència: quin moment!!!

La banda sonora és molt bona, contundent, molt important en el film.

Potser no és una pel.lícula molt original, i pot pecar de ser una mica ensucrada. Però és ideal per a sortir somrient, amb bon gust de boca, valorant i reflexionant, i on molta gent pot veure's identificada.

Em fa pensar en com em sento de satisfeta de la pinya familiar que som a casa. I quantes aventures encara per compartir!!

Fins on imagines

Resistiré. No deixaré que la voràgine del dia a dia , sobretot laboral, se m'empassi. Ja no. Ara la imaginació, aquest altre món bonic i ple de projectes em té plena a vessar d'energia i empenta.

"(...) Ahora tengo dos locales. Pero a veces me parece que son dos jardines imaginarios que he creado en mi cabeza. Unos jardines de ensueño. En ellos he plantado flores, he instalado fuentes. Los he creado con sumo cuidado, parecen muy reales. La gente viene, bebe, escucha música, habla y luego se va. ¿Y por qué crees que, noche tras noche, tanta gente se gasta tanto dinero en venir a tomar una copa aquí? Pues porque todo el mundo en mayor o menor medida, busca un lugar imaginario. Y la gente viene aquí para ver un jardín fantástico creado de forma exquisita que parece flotar en el aire y para verse a sí misma incluida dentro de esta escena."

Haruki Murakami "A sur de la frontera, al oeste del sol"

Es tracta sota el meu punt de vista d'anar més enllà del que ve a diari, cap allà on IMAGINEM possible per a nosaltres. O no?

Gràcies forever

Ahir de nou vam compartir moments de complicitat i felicitat intensa. Va ser com sempre: com si no hagués passat ni un sol dia des de tots els vells temps, des dels molts moments d'històries paral.leles. Noto que entens, des de sempre, allò que em passa i sento, i això no és gens fàcil de trobar en algú.

Es tracta d' una amistat, la nostra, que em sembla creada per un àngel del tot generós.

Se't troba a faltar molt per la distància física, però igualment no sempre la gent es troba sovint vivint en la mateixa ciutat o el mateix barri.

Posats a fer així quan fem una de les nostres "sentades" com tu en dius, és tot un aconteixement.

De nou gràcies, Graciesforever!!!


La imatge és de Frida Calho, "Autoretrat".

Alliberament?

M'ho preguntava una amiga : "Com pot ser?". Jo també ho trobo del tot curiós. Que la petita hagi començat a anar a l'escola bressol hauria de ser una cosa que a les mares ens oferís més temps i flexibilitat per a fer altres coses. Doncs no, sobretot de flexibilitat ben poca, i ara tenim menys temps.
Estem lligades a uns horaris més rígids, ens llevem més d'hora per a preparar-ho tot (també hi deu haver falta de pràctica). Després portar-la i recollir-la, és també estona d'esperar busos, etc A continuació les obligacions a casa i a les tardes ara més que mai és un no parar. CAP minut propi, pràcticament. Ajjjj. Però ja trobarem la manera, com sempre és anar ajustant tot.

Doncs sí, les aparences poden enganyar. Ens venen que hi ha moltes coses que ens alliberen , però que ens poden convertir en grans esclaves i i esclaus.

Que ens ho diguin a les dones , tant lluitar per a treballar fora de casa i ho vam aconseguir: ara treballem a dins i a fora. Visca l'alliberament!!

"Teràpia" al parc

- Doncs sí, ara quan li donem sòlid no el vol, i a l'escola bressol em diu la mestra que n'hi donaran més. Veuràs com s'aprimarà. (...)
- Sí, és un tema que a nosaltres també ens amoïna!
- I amb les vacances més d'una nit ha tornat a dormir al llit amb nosaltres
- mmm sí clar, a nosaltres igual: vam arribar a l'hotel molt tard i ja no li anàvem a demanar bressol, ens ha passat el mateix.
- Ara a tu quan et fa la migdiada?
- Doncs mira portem molt de descontrol. Amb l'adaptació a l'escola tots els horaris estan canviant, i anem tots ben perduts a casa. Però toca fer-ho tot molt més d'hora.
-Sí, i a més ve l'hivern i amb els dies tan curts aviat a casa, dutxa ràpida, que sopi i al llit.
Bla Bla bla bla bla .......
Bla bla bla....

Aquestes coses són les que et fan veure que t'has convertit en un ésser una mica diferent a abans, a la resta dels que no tenen fills o dels que ja els tenen grans. Necessites parlar de molts detalls del teu dia a dia més que absorvent, però amb les amistats habituals no ho faràs massa si no tenen criatures. Per ells es pot convertir en una mena de tortura, jo ho entenc. Encara me'n puc enrecordar de quan era una dona lliure! Amb els de la feina, si comentes la jugada massa sovint ja et comencen a mirar extrany,... Arriba un punt que començaries a desfogar-te amb el primer que passés pel carrer quan vas amb el cotxet amunt i avall. Però no és plan.

Així que quan arribes en aquesta mena d'oasi que és el parc, trobes la comprensió buscada, la complicitat amb gent que si no fos pels fills no haguessis conegut mai; si segurament ni tan sols teniu cap altra afinitat ni semblança! Però allà la connexió sol ser immediata, i si no hi vas trobes a faltar alguna cosa. Ben bé som tot de mames - i algun papa- fent una mena de teràpia.

(Clar que amb les quilometrades de la Nora pel parc, crec que no he pogut acabar ni un sol cop una conversa...)

Bombolles màgiques

Somnis sempre llunyans...

Abans creia que allò que desitjava fermament es podia aconseguir sempre. De fet pel que recordo era així: allò que em proposava ho anava fent possible amb temps i esforç.

En els darrers temps però, la lliçó és que hi ha coses que per molt que lluitis per a fer-les realitat no estan del tot (o gens) en les pròpies mans, que cal una bona dosi d'altres factors i que potser arribaran molt més tard, o mai...qui sap.

La imatge és un dibuix de Federico Delicado.

Els dies són únics

El temps avança cap a "enlloc"/ El tiempo avanza hacia ninguna parte.

Això he pensat després de llegir un post del blog que segueixo "El Malentendido", de Ricardo. Ell parla d'una canço de Calamaro (el qual, per cert, detesto) que diu que "el tiempo es muy poco". En això estaria d'acord amb ell.

A mi pensar en aquesta brevetat de tot, i finsitot constatar-la sovint, m'agrada. És el que realment posa les pil.les, el fet de veure clar que això, des del mateix moment que va començar, es pot acabar. Que la vida és finita i no va amb contemplacions. Que cada petita cosa bona és immensa si penses en les moltes males notícies que podries estar rebent.

Donar gràcies llavors, per mi, no és un acte ingenu o forçat sinó quelcom que si tinguéssim més humiltat, menys ambicions, més saber valorar, brollaria de dins i faríem gairebé constantment. Això i assaborir els dies com una bona presa de deliciosa xocolata negra al paladar....

Ja ho he dit.

Imatge de Mónica Lowenberg, "Pensando en ti"

Haruki Murakami

Estic ben enganxada a les novel.les d'aquest escriptor japonès.

Em preguntava què és el que em captiva dels personatges dels seus llibres i ve't aquí algunes respostes que he trobat:

- actuen segons les pròpies necessitats, conviccions, tenen una forma de ser pròpia més enllà de la societat i les seves convencions, no els interessa per res seguir el corrent social.

-no jutgen

- accepten el què els va passant sense lamentacions, ho capegen tal i com ve, no solen analitzar-ho, disseccionar-ho, "simplement" tiren endavant.



En Toru, de "Tòkio Blues", o en Nakano i en Kafka, de "Kafka a la platja", són personatges que són ben bé així: bona gent amb els seus destins tràgics, però fets "de bona pasta", i com que cauen bé llegeixes i llegeixes i t'importa ràpidament allò que els passi.

També sovint són persones que estan soles completament en el món, tancats amb fantasmes i malsons opacs, i el patiment que es respira a través d'ells provoca desassossec, incomoditat. Estan aturmentats i alguns estan desequilibrats. Però és un desequilibri lúcid que fa pensar en qui està realment malament del cap, ells o la resta de la societat.

I quan es coneixen uns als altres aquesta soledat s'escurça temporalment, però és només una treva ja que finalment du a una nova separació sense cap concessió més que la del record.

Imagino que al Japó hi ha molta d'aquesta soledat en la multitud, que provoca no pocs suïcidis i una vida plena d'incomunicació en un dels països més "avançats" del planeta.

També hi ha un component fantasiós que dóna una bona dosi de misteri a cada història, i aquestes es van entrellaçant fins que tot sol acabar prenent un sentit, que no sempre ofereix les respostes desitjades.

Les històries d'en Murakami tenen tot això , em creen una addicció que no sé si arribaré a poder parar fins haver devorat tots els llibres que se'm posin a l'abast.