El nas amb ulls

Ara mateix el meu nas té ulls. La Sandra, deliciosa parella i gran cuinera, m'està preparant quelcom exquisit a jutjar pels efluvis que m'arriben. Però com que no em deixa entrar a la cuina el meu nas es vol allargar, allargar, ...fins introduir-se a aquella sala aromàtica, i em fa imaginar...una deliciosa paella??

En una estona comprovaré si la meva nàpia -gens discreta per cert- hi veu bé. Salut i bon profit!!



Ve't aquí el que vaig poder contemplar i degustar una estona després...:
JA HO DIC JO QUE EM VAIG CASAR AMB UNA ARTISTA!!

A ca les orenetes

Sort era ple d'orenetes per tot arreu, al pis on hem estat hi havia un munt de nius: per tot l'edifici i els del voltant, i pels carrerons del poble, i omplint el cel cada matí i tarda...!!).

Voltant per la Vall d'Àssua (i descansant a Sort) hem passat uns dies d'allò més tranquils. Les carreteres voltades de verds, muntanyes i sempre acompanyades per algun riu, en oferien la calma necessària per a transportar-nos. La música de fons, totes tres ben relaxades en els nostres seients, les mames fent broma, callant o cantant alguna de les cançons que la "Dj-Sandra" va gravar curosament pel viatge.
Pujant colls cap al cel, baixant per valls protegides per immenses masses muntanyoses sense fi...
Sentint la fressa del riu, la Nora riu. Guanya el mar, però els rius també s'ha comprovat que li agraden molt. Com la resta de coses: se'ls mirava encuriosida, els rius que trobàvem. Els hi xerrava (auuaa, aooo, aiia...) i finsitot algunes notes musicals els ha dedicat.
Ah! I ella es canta a sí mateixa quan s'adorm (aaaahh, eiiiaaahhh, ...zzz, aaa...zzzz).
Vam anar a cel.lebrar els seus sis mesos el dia 26, a Cóll (Vall de Boí), el poble on vam estiuejar fa un any. Aleshores ella només era, a la panxa de la seva mama, un ésser minúscul. Ara ja xerrava i xisclava a l'hostal: amb la fressa de la gent dinant ella s'hi animava.

Un moment que trio d'aquests dies: en cotxe, fent camí de tornada de la Vall de Boí cap a la d'Àssua, amb la cançó: " Later Tonight" de Pet Shop Boys de fons, el sol oferint els darrers raigs de la tarda damunt els prats multicolors. La quietud i benestar, sense dir res.

Remors d'estiu

L'aire porta, ara sí ara no, les notes d'un piano llunyà, que penetren en mi com gotetes de pluja a la pell. La resta: silenci.

Em sento una fulla baixant animada pel corrent suau d'un riu de muntanya. Veig ara el cel, ara les pedres, ara els arbres. M'hi tombo, em capbusso. Floto, i em sento alliberada: sóc en un gorg. Un ocell xipolleja a la vorera.

Patchwork

Racó de poemes de Maria-Mercè Marçal
Cada bocí és un petit tresor. Em permeto recordar aquests fragments, i també algun poema sencer, que són dins meu ajudant-me a fer camí.

"Tinc els ulls de fusta.
De tant en tant un cuc hi plora."

"Amic, et citaré al cor d'una petxina.
Petit ocell, ajoca't en el pit de l'onada(...)"

"Les hores dansen
sobre la meva pell
i ve la solitud
de peus menuts,
sense sabates..."

"he estimat un arcàngel a ple vol,seda de bosc al cabell i a les ales..."

"Aquest mirall em diu que sóc ben sola
i no hi fa res que el trenqui en mil bocins.
He enfilat el carrer trist que va a escola
i em marco, amb guix, entorn, els meus confins.

La lluna riu, dins la nuu que s'endola.
I jo sembro amb pedretes els camins
que em duen cap a mi, nit meva endins.
Baixo al meu pou, amb bleix de corriola.

Tu, lluna, rius, i em vesteixo de lluna.
M'arrenco el colleret d'agres estrelles
i el mar se les empassa d'una a una.

I et prenc el cor segur amb què cabdelles
el teu destí, per fer, amb cartes velles,
un solitari nou sobre la duna."


"De primer van foradar-me les orelles
i de llavors ençà duc arrecades.
No prengueu aquest bosc per una alzina."

"Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,
el cartipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d'alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.

Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques."


"Ralet, ralet... Paraules petitones.
Zaps? La Maiameixè t'eztima fins a cel! (...)"


Tots aquests poemes i fragments són del llibre: "Bruixa de dol", de Maria-Mercè Marçal.

Segur que en altres posts hi transcriuré més poemes seus, m'agrada mooolt com escrivia. Un record a la teva memòria, allà on siguis!

Brevíssim

Silenci suspès en una branca.

Ve't aquí: el naixement

M'he llençat a la piscina. Començo avui, amb poca traça i moltes ganes d'explicar allò que visc, ara i aquí, en un indret del món on, malgrat a vegades una ho pugui valorar més aviat poquet, s´hi està molt bé.
Tot llegint "Persèpolis" de la Marjane Satrapi, m'ha fet pensar en com deu ser de terrible viure en un país on hi ha tanta guerra i repressió durant anys i anys.


Avui em sento agraïda per allò que visc i sóc. Quan les coses van malament tendim a veure-ho tot més complicat i extrany del que és. No vull oblidar-me d'això sinó tenir-ho en compte en hores baixes i saber no fer-me gaire cas.

Malgrat tingui dies de capficar-me per les coses, l'escapada de les tres a la platja a descansar ha sigut prou reparadora.
Encara se'm fa extrany: a casa som tres, i això ja serà així a partir d'ara. Com a mínim tres!! Uau!!
Tinc més energia que mai tot i que a moments em quedo a zero de cop, com diu una bona amiga: "sóc binària, només tinc les funcions on/off", sense termes mitjos.

Una altra Alegria és la nostra filla; de les moltes sorpreses que m'ha regalat aquests dies de vacances en els que la puc gaudir 24 magnífiques hores, és que ens assemblem en dues coses que ens encanta fer: banyar-nos al mar i estar a l'exterior, sobretot prendre la fresca a la nit mirant les llumetes en la foscor. Sense paraules. Quan penso en ella em ve la cançó d'"Alegria", de l'espectacle del Cirque du Soleil.
Tot just farà sis mesos que està amb nosaltres a fora el món i sembla impossible que abans no hi fos.